Posar portes al camp

Les querelles contra els periodistes, per a bé o per a mal, són una eina força ineficaç a Espanya. Com ens assegurem que els mitjans rendeixen comptes amb la societat?

No passa una setmana sense que veiem en algun titular com algun líder polític s’ha querellat contra un tuitaire, un humorista o un periodista. La querella s’ha convertit en la solució més fàcil per fer front a opinions contràries. Diuen que la millor defensa és un bon atac. Deu ser per això que, després de desmentir les acusacions a un líder polític, el manual del bon gabinet de comunicació dicta que el següent pas és interposar una querella contra el mitjà que les ha fet. Deu ser també que l’expressió “emprendre accions legals” per salvaguardar coses com “l’honor” o “la imatge” –entonada de forma solemne però amb un punt d’indignació– té una contundència que reforça la innocència de qui la pronuncia. Normalment, aquestes querelles no prosperen, la qual cosa tampoc sembla preocupar massa els afectats, i fa la sensació que aquesta eina de defensa jurídica s’ha acabat convertint en una joguina de la demagògia política a l’hora de proferir amenaces buides. No ens equivoquem, les querelles també poden ser eines efectives contra els excessos dels mitjans de comunicació, però això té repercussions sobre un tema de debat molt més profund com és el de la llibertat de premsa. No ens avancem encara i entrem a veure alguns exemples d’accions legals contra periodistes o mitjans de comunicació i el seu recorregut. 

A finals de març de 2018, eldiario.es publicava que l’aleshores presidenta de Comunitat de Madrid Cristina Cifuentes havia obtingut el seu títol de màster amb notes falsificades a la universitat pública Rey Juan Carlos. Mitjançant documents de la universitat, extrets d’una font que han volgut protegir, els periodistes Ignacio Escolar i Raquel Ejerique van demostrar que s’havia produït un canvi de notes perquè Cifuentes aprovés diverses assignatures. La presidenta va presentar una querella contra els dos periodistes en la qual els demanava cinc anys de presó pel delicte agreujat de revelació de secrets. Tot això, setmanes abans de dimitir després que sortís a la llum un vídeo d’un furt en un supermercat que havia comès el 2011. La querella va ser admesa a tràmit i Escolar i Ejerique van haver d’anar a declarar als jutjats de Madrid en qualitat d’imputats.

A finals de setembre de 2017, Mònica Terribas demanava als oients que informessin dels moviments de la policia nacional i la guàrdia civil per poder explicar millor la situació que vivia el país aquells dies. La Unión de Oficiales de la Guardia Civil va considerar que això era delicte i va denunciar la presentadora d’El Matí de Catalunya Ràdio per desordres públics. Mesos més tard, va sortir la sentència del jutjat d’instrucció, que va arxivar la denúncia, no sense abans qualificar l’actuació de Terribas de “contrària a l’ètica professional”.

El 27 d’octubre de 2014, El Mundo publicava en portada que el llavors alcalde de Barcelona Xavier Trias estava sent investigat per transferir 12,9 milions d’euros d’un banc suís a Andorra. El diari també apuntava que aquests diners podrien venir del cobrament de comissions basant-se en fonts financeres andorranes i membres de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat. Trias va desmentir aquestes acusacions i es va querellar contra els periodistes Eduardo Inda i Esteban Urreizteta pel delicte de calúmnies greus. La banca suïssa va certificar setmanes després que l’exalcalde no tenia ni havia tingut cap compte en aquell país i el 2017 la fiscalia anticorrupció va arxivar la causa. L’estiu del 2018, el Jutjat Penal de Madrid absolia El Mundo argumentant que havia publicat informació que provenia d’una “font seriosa i fiable”.

Eduardo Inda també és protagonista en l’últim exemple. A finals de 2016, el diari Público va publicar que la justícia havia embargat el sou del director d’OK Diario per impagaments de la pensió dels seus fills. Inda es va querellar contra la directora del mitjà Ana Pardo per injúries, però l’Audiència Provincial de Madrid va sentenciar que la informació era totalment “veraç” i “contrastada”.

Aquests només són alguns dels casos més mediàtics de querelles contra periodistes o mitjans de comunicació, tot i que n’hi ha molts més. Tot això, ens porta a la pregunta de si el codi penal és un bon límit per la llibertat de premsa i si les querelles i els jutjats són el millor mètode per fer rendir comptes al sistema mediàtic. En alguna ocasió pot obligar els mitjans a rectificar, però, la majoria de vegades, intentar posar fre al seu poder és com intentar atrapar l’aire amb les mans. Les lleis poden establir una guia, però no poden servir com a límit estricte de la llibertat de premsa i la llibertat d’expressió en general, per la senzilla raó que les lleis s’han d’interpretar i l’encarregat de fer-ho, el jutge, és un subjecte que no està exempt d’opinió. Pretendre posar entrebancs a l’activitat periodística a través de querelles és voler posar portes al camp. Però també estarem d’acord en el fet que són necessàries algunes línies vermelles. Quin és el sistema, doncs? Malauradament no veig cap altre via que no passi pel procés simple –i alhora utòpic– de canviar els límits “exteriors” i guiar-se pels “interiors”. Una dosi extra d’ètica i un compromís més ferm amb la veritat és el que necessiten (necessitem) tant polítics com periodistes per prescindir de tantes baralles legals que no acaben duent enlloc. Una conclusió ingènua i decebedora, perquè esperar que els problemes de la societat se solucionin a partir de l’empatia i la bondat humana és, amb una última frase feta, demanar la lluna en un cove.