La convivència de dues llengües en una situació de bilingüisme estable és un equilibri molt fàcil de trencar. Un dels símptomes més reveladors a l’hora de determinar la salut d’una llengua és la seva presència i audiència als mitjans de comunicació. Segons dades de l’Observatori de Comunicació de Catalunya, al Principat s’hi consumeixen més mitjans en castellà que en català. En els continguts televisius o de premsa escrita hi predomina clarament la llengua castellana, mentre que la catalana és líder en premsa digital i també, per un petit marge, a la ràdio. La davallada més contundent l’ha patida sens dubte el canal Super3 que, per falta de finançament, ha arribat a mínims històrics d’audiència. Amb un residual 0.6% de quota de pantalla, s’ha vist clarament superat per canals en castellà com Clan, Disney Channel o Boing. 

La conseqüència natural d’un bilingüisme desequilibrat és una sèrie de tensions entre les dues llengües que lluiten per ampliar la seva presència, una situació que podem anomenar “conflicte lingüístic”. Quan això succeeix, és l’obligació dels dirigents polítics i els organismes públics actuar per restablir la normalització lingüística de la llengua més desafavorida. En cas contrari, s’inicia un procés de substitució lingüística que acaba derivant en una diglòssia i, en el pitjor dels casos, en la minorització d’una llengua.

Tanmateix, a Catalunya i a Espanya, lluny d’utilitzar la política per solucionar les diferències entre les dues llengües, és la política qui ha utilitzat les llengües com a arma per guanyar vots. Serveixi com a exemple que, avui en dia, alguns partits fan els seus discursos al Parlament de Catalunya en una llengua o una altra per connotar una forta càrrega ideològica. Quan s’arrossega el bilingüisme al terreny de joc de la política, la llengua que no té un poder estatal al darrere té les de perdre.

L’actiu més potent que tenim de cara a la preservació del català és el seu sistema de mitjans. És per això que no n’hi ha prou amb què existeixin televisions, ràdios i diaris que difonguin el català, sinó que hem d’exigir que siguin l’altaveu del català correcte. En general, penso que entre els ciutadans de Catalunya hi ha una tendència a infravalorar o a restar importància a la nostra llengua. I altre cop, els símptomes més clars ens els mostren els mitjans de comunicació. “Si no parlem un bon anglès, la BBC no ens contractarà. Si no parlem un bon castellà, ens destrossaran els crítics de les televisions espanyoles. En canvi, no parlem un bon català i continuem vivint tan tranquils” afirmava el reconegut periodista i doctor en Lingüística Joaquim Maria Puyal al programa Àgora de TV3. És coherent que als professionals que apareixen als mitjans de comunicació, se’ls exigeixi un grau elevat de coneixements en el seu àmbit, però no se’ls demani un mínim de correcció lingüística? Entre tots els aspectes de la societat en els quals els mitjans tenen influència també hi ha la llengua. Si la qualitat lingüística dels periodistes és baixa, això indubtablement es veurà reflectit en la resta de ciutadans.

A continuació, enumeraré alguns exemples d’errors fonètics, semàntics o morfològics, que he sentit dir a professionals de la comunicació aquests últims dies, la majoria d’ells en llenguatge oral i que s’haurien d’intentar evitar.

• *Donar la sensació*: fer la sensació.
• *L’anàlisis o els anàlisis*: l’anàlisi (singular, sense S) o les anàlisis (femení plural).
• “Continuar” vs. “seguir”: quan volem dir que una acció es manté en el temps, és més correcte utilitzar “continuar”.
• *Millons*: milions.
• *Texte*: text.
• *Dos propostes*: dues propostes. Hi ha molta facilitat per oblidar que “dos” es transforma en “dues” quan acompanya un nom femení.

També n’hi ha de gramaticals, que fins i tot en el llenguatge escrit a vegades passen desapercebuts.

• *En primer lloc, agrair la presència de…*: l’infinitiu introductori és molt habitual en discursos i conferències i és incorrecte en català. Cal dir “voldria agrair la presència de…”.
• *Afectarà a l’economia*: “afectarà l’economia”. El complement directe en català mai no porta preposició, llevat d’algunes excepcions concretes.
• *Democràtica i pacíficament*: “democràticament i pacífica”.

Com a periodistes hem d’assumir aquesta responsabilitat envers la llengua i intentar fer-ne el millor ús possible, tenint sempre present que som un model lingüístic per tota una comunitat. Per fer-ho, disposem de diversos recursos: el DIEC és una base imprescindible per saber de l’existència d’un mot i el seu significat, l’Optimot ens pot ajudar a resoldre els dubtes i les preguntes més habituals i el corrector del Softcatalà ens estalviarà molts errors en els nostres textos. Però el millor consell adaptat al món periodístic sempre l’ofereix l’ésAdir. El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals proposa una definició completa de com cal fer servir la llengua als mitjans. Ha de ser correcta (és a dir, de qualitat), adequada (que completi el procés comunicatiu en cada context), funcional (que s’adapti a la constant evolució), comuna (comprensible per tothom), respectuosa, no discriminadora, variada territorialment i amb diversos registres segons el to i l’audiència del programa. Aquests són els pilars bàsics sobre els quals hauríem de fonamentar el sistema de mitjans en llengua catalana.

Les querelles contra els periodistes, per a bé o per a mal, són una eina força ineficaç a Espanya. Com ens assegurem que els mitjans rendeixen comptes amb la societat?

No passa una setmana sense que veiem en algun titular com algun líder polític s’ha querellat contra un tuitaire, un humorista o un periodista. La querella s’ha convertit en la solució més fàcil per fer front a opinions contràries. Diuen que la millor defensa és un bon atac. Deu ser per això que, després de desmentir les acusacions a un líder polític, el manual del bon gabinet de comunicació dicta que el següent pas és interposar una querella contra el mitjà que les ha fet. Deu ser també que l’expressió “emprendre accions legals” per salvaguardar coses com “l’honor” o “la imatge” –entonada de forma solemne però amb un punt d’indignació– té una contundència que reforça la innocència de qui la pronuncia. Normalment, aquestes querelles no prosperen, la qual cosa tampoc sembla preocupar massa els afectats, i fa la sensació que aquesta eina de defensa jurídica s’ha acabat convertint en una joguina de la demagògia política a l’hora de proferir amenaces buides. No ens equivoquem, les querelles també poden ser eines efectives contra els excessos dels mitjans de comunicació, però això té repercussions sobre un tema de debat molt més profund com és el de la llibertat de premsa. No ens avancem encara i entrem a veure alguns exemples d’accions legals contra periodistes o mitjans de comunicació i el seu recorregut. 

A finals de març de 2018, eldiario.es publicava que l’aleshores presidenta de Comunitat de Madrid Cristina Cifuentes havia obtingut el seu títol de màster amb notes falsificades a la universitat pública Rey Juan Carlos. Mitjançant documents de la universitat, extrets d’una font que han volgut protegir, els periodistes Ignacio Escolar i Raquel Ejerique van demostrar que s’havia produït un canvi de notes perquè Cifuentes aprovés diverses assignatures. La presidenta va presentar una querella contra els dos periodistes en la qual els demanava cinc anys de presó pel delicte agreujat de revelació de secrets. Tot això, setmanes abans de dimitir després que sortís a la llum un vídeo d’un furt en un supermercat que havia comès el 2011. La querella va ser admesa a tràmit i Escolar i Ejerique van haver d’anar a declarar als jutjats de Madrid en qualitat d’imputats.

A finals de setembre de 2017, Mònica Terribas demanava als oients que informessin dels moviments de la policia nacional i la guàrdia civil per poder explicar millor la situació que vivia el país aquells dies. La Unión de Oficiales de la Guardia Civil va considerar que això era delicte i va denunciar la presentadora d’El Matí de Catalunya Ràdio per desordres públics. Mesos més tard, va sortir la sentència del jutjat d’instrucció, que va arxivar la denúncia, no sense abans qualificar l’actuació de Terribas de “contrària a l’ètica professional”.

El 27 d’octubre de 2014, El Mundo publicava en portada que el llavors alcalde de Barcelona Xavier Trias estava sent investigat per transferir 12,9 milions d’euros d’un banc suís a Andorra. El diari també apuntava que aquests diners podrien venir del cobrament de comissions basant-se en fonts financeres andorranes i membres de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat. Trias va desmentir aquestes acusacions i es va querellar contra els periodistes Eduardo Inda i Esteban Urreizteta pel delicte de calúmnies greus. La banca suïssa va certificar setmanes després que l’exalcalde no tenia ni havia tingut cap compte en aquell país i el 2017 la fiscalia anticorrupció va arxivar la causa. L’estiu del 2018, el Jutjat Penal de Madrid absolia El Mundo argumentant que havia publicat informació que provenia d’una “font seriosa i fiable”.

Eduardo Inda també és protagonista en l’últim exemple. A finals de 2016, el diari Público va publicar que la justícia havia embargat el sou del director d’OK Diario per impagaments de la pensió dels seus fills. Inda es va querellar contra la directora del mitjà Ana Pardo per injúries, però l’Audiència Provincial de Madrid va sentenciar que la informació era totalment “veraç” i “contrastada”.

Aquests només són alguns dels casos més mediàtics de querelles contra periodistes o mitjans de comunicació, tot i que n’hi ha molts més. Tot això, ens porta a la pregunta de si el codi penal és un bon límit per la llibertat de premsa i si les querelles i els jutjats són el millor mètode per fer rendir comptes al sistema mediàtic. En alguna ocasió pot obligar els mitjans a rectificar, però, la majoria de vegades, intentar posar fre al seu poder és com intentar atrapar l’aire amb les mans. Les lleis poden establir una guia, però no poden servir com a límit estricte de la llibertat de premsa i la llibertat d’expressió en general, per la senzilla raó que les lleis s’han d’interpretar i l’encarregat de fer-ho, el jutge, és un subjecte que no està exempt d’opinió. Pretendre posar entrebancs a l’activitat periodística a través de querelles és voler posar portes al camp. Però també estarem d’acord en el fet que són necessàries algunes línies vermelles. Quin és el sistema, doncs? Malauradament no veig cap altre via que no passi pel procés simple –i alhora utòpic– de canviar els límits “exteriors” i guiar-se pels “interiors”. Una dosi extra d’ètica i un compromís més ferm amb la veritat és el que necessiten (necessitem) tant polítics com periodistes per prescindir de tantes baralles legals que no acaben duent enlloc. Una conclusió ingènua i decebedora, perquè esperar que els problemes de la societat se solucionin a partir de l’empatia i la bondat humana és, amb una última frase feta, demanar la lluna en un cove.

El 30 de juny de 2018, des dels estudis de la Rambla de la Llibertat, es produïa l’última emissió de FeM Girona, la ràdio que durant sis anys havia acompanyat els ciutadans gironins. D’aquesta manera es posava punt final a un dels períodes de més creixement de l’emissora local. Després de més d’un any de silenci, neix Girona FM, un nou projecte que aspira a donar veu a la ciutat. La història de la ràdio a Girona està plena d’alts i baixos. Periodistes, empresaris i polítics, amb errors i encerts, han intentat consolidar un petit mitjà de comunicació en un món mediàtic globalitzat on sembla que el periodisme local no hi té cabuda.

L’any 1983, Ràdio Grup, l’emissora del GEiEG, va començar les seves emissions des dels 89.9 FM. Amb un pressupost reduït, però amb una oferta de contingut de qualitat i proximitat, la ràdio es va fer un lloc en nombroses llars i va esdevenir un referent a les comarques gironines. Per qüestions econòmiques, el GEiEG es va veure obligat a prescindir de l’emissora i, ja en la dècada dels noranta, va cedir els drets d’explotació de la freqüència a Onda Rambla, propietat del periodista Luis del Olmo i vinculada a Onda Cero. Julià Bernabé va arribar a la direcció de l’emissora, que va mantenir bona part de la plantilla de Ràdio Grup, entre d’altres, noms com el d’Eduard Cid, que ja era una veu reconeguda a la província. Aquestes dues figures serien cabdals pel futur de la ràdio local gironina. 

L’any 1995 va entrar en el mapa gironí una nova competidora, en aquest cas, de caràcter públic. Des de la Diputació de Barcelona es va impulsar un projecte per crear una xarxa de suport a les ràdios municipals catalanes. Aquesta iniciativa es va traduir en la creació de COM Ràdio, que a Girona es va instal·lar als 92.7 FM i emetia des dels estudis situats a l’antic Cinema Modern del Barri Vell. La nova emissora va gaudir d’una relativa estabilitat durant més de quinze anys, mentre que, per contra, la seva companya Onda Rambla va patir més canvis.

El Grup Planeta va adquirir Onda Cero l’any 2004. Luis del Olmo no es va entendre amb els nous propietaris i va rebre una oferta del grup Vocento, editors del diari ABC, per crear una cadena estatal utilitzant les freqüències d’Onda Rambla al territori català. Vocento va comprar les emissores a Del Olmo, de manera que Onda Rambla va convertir-se en Punto Radio. Sota aquest nou nom, la ràdio de Girona va poder mantenir la seva programació fins a l’any 2011, quan l’empresa va decidir tancar una emissora que, en aquell moment, tenia una programació local molt reduïda. Dos anys més tard, Vocento va posar fi a les seves emissions a tot el territori i va llogar les seves freqüències a la Cadena COPE, que a Girona encara conserva els 89.9.

Amb el tancament de Punto Radio Girona, a inicis del 2012, Eduard Cid i Julià Bernabé, es refugien als 92.7 de l’emissora municipal i comencen un magazín de desconnexió per COM Ràdio. Però el setembre mateix any, COM Ràdio es reestructura i es converteix en La Xarxa. Aleshores, Bernabé i Cid creen la productora Girona Ràdio SL, que és subcontractada per La Xarxa i, sota el nom de FeM Girona, emetrà a les comarques gironines fins al juny del 2018. Per la nova ràdio també compten amb la periodista Sònia Tubert, que feia temps que treballava a COM Ràdio.

FeM Girona eleva al màxim la producció de la ràdio local gironina, amb una programació completa que cobreix les principals franges del dia i ofereix informatius, magazins, tertúlies, retransmissions esportives i programes que tracten tots els temes de la ciutat. Deixant de banda la publicitat, que no suposa uns ingressos massa significatius, el finançament de la ràdio prové de l’Ajuntament, però sobretot de la Diputació de Barcelona. FeM Girona produeix molts continguts que, a part d’emetre a la ciutat de Girona, després ven a La Xarxa, de manera que té un negoci rendible.

Tanmateix, l’octubre de 2017 finalitza el contracte amb La Xarxa, que es troba immersa en un altre procés de reestructuració i no té interès a continuar explotant la freqüència. L’Ajuntament aconsegueix prorrogar el contracte fins al març de l’any següent i acorda amb FeM Girona que s’emetran continguts fins a final de temporada. La intenció del consistori és externalitzar l’emissora i treure-la a concurs aquell estiu. Des del govern local es declara que les arques gironines no poden suportar el cost de municipalitzar la ràdio, que ascendiria als 360.000 euros a l’any. L’Ajuntament ofereix 30.000 euros pel projecte, una xifra molt allunyada dels 260.000 que són necessaris segons els responsables de FeM Girona, els quals compten amb una plantilla de quatre persones. La productora Girona Ràdio SL considera aquesta oferta una falta de respecte, trenca les negociacions amb l’Ajuntament i decideix que no es presentarà al concurs, la qual cosa significa la fi de les emissions de FeM Girona.

El procés de creació de la nova ràdio, sigui per tràmits burocràtics o per manca de voluntat política, s’estanca. El setembre de 2018 comença la nova temporada i la ràdio municipal no existeix. L’Ajuntament ha cedit provisionalment la freqüència a TVGirona, propietat de l’empresari gironí Joaquim Vidal, exsenador per Convergència, exalcalde de Sant Gregori i fins fa pocs mesos màxim accionista d’Hermes Comunicacions, editora del Punt-Avui i l’Esportiu. La realitat és que el període transitori s’allarga i, durant tota la temporada, als 92.7 l’únic contingut que s’hi pot escoltar són les retransmissions dels partits del Girona FC a Primera Divisió. La resta es cobreix amb música.

El maig del 2019, mesos abans de les eleccions municipals, l’Ajuntament de Girona finalment treu a concurs la ràdio de la ciutat. Les condicions són ben diferents de les que proposaven un any endarrere. Ofereixen la freqüència per dos anys a un preu de 316.000€. Això són un total de 158.000€ a l’any, cinc vegades més del que havien ofert a FeM Girona feia un any. També es demana que l’empresa adjudicatària aporti les instal·lacions, un mínim de quatre treballadors i, a més, segueixi uns criteris de programació i continguts aprovats pel ple municipal.

Digital Hits FM, emissora de la productora audiovisual Montcau Produccions és l’única empresa que es presenta al concurs i, a finals del novembre passat, la nova Girona FM comença les seves emissions. La ràdio treballa per ampliar progressivament la seva programació bàsica, que es complementa amb continguts en xarxa, majoritàriament provinents de la Xarxa Audiovisual Local.

La inestabilitat que ha viscut l’emissora gironina és força habitual a la resta de municipis, en els quals avui en dia és molt difícil engegar – i encara més mantenir– el projecte d’una ràdio municipal forta a llarg termini. Malgrat els entrebancs, sobretot als despatxos, Girona torna a tenir una emissora municipal que tot just comença a fer les primeres passes.

FONTS

• Busquets, G. (2018). FeM Girona, últim dia. EL PUNT AVUI.
• Carreras, T. (2019). Girona FM, la nova ràdio municipal, comença les emissions dimarts. DIARI DE GIRONA.
• Cornellà, A. (2011). L’adéu d’una emissora amb molta història. DIARI DE GIRONA.
• Fanals, L. (2018). El govern de Girona traurà a concurs la freqüència de la ràdio municipal. DIARI DE GIRONA.
• Genís, N. (2018). FeM Girona tanca. EL PUNT AVUI.

This is an example post, originally published as part of Blogging University. Enroll in one of our ten programs, and start your blog right.

You’re going to publish a post today. Don’t worry about how your blog looks. Don’t worry if you haven’t given it a name yet, or you’re feeling overwhelmed. Just click the “New Post” button, and tell us why you’re here.

Why do this?

• Because it gives new readers context. What are you about? Why should they read your blog?
• Because it will help you focus you own ideas about your blog and what you’d like to do with it.

The post can be short or long, a personal intro to your life or a bloggy mission statement, a manifesto for the future or a simple outline of your the types of things you hope to publish.

To help you get started, here are a few questions:

• Why are you blogging publicly, rather than keeping a personal journal?
• What topics do you think you’ll write about?
• Who would you love to connect with via your blog?
• If you blog successfully throughout the next year, what would you hope to have accomplished?

You’re not locked into any of this; one of the wonderful things about blogs is how they constantly evolve as we learn, grow, and interact with one another — but it’s good to know where and why you started, and articulating your goals may just give you a few other post ideas.

Can’t think how to get started? Just write the first thing that pops into your head. Anne Lamott, author of a book on writing we love, says that you need to give yourself permission to write a “crappy first draft”. Anne makes a great point — just start writing, and worry about editing it later.

When you’re ready to publish, give your post three to five tags that describe your blog’s focus — writing, photography, fiction, parenting, food, cars, movies, sports, whatever. These tags will help others who care about your topics find you in the Reader. Make sure one of the tags is “zerotohero,” so other new bloggers can find you, too.